L'ESTENEDOR D'AMESTI

 

Espai per publicar idees, pensaments... de tots els soci@s AMESTI

ARTICLE PER AL DIARI DE L'EDUCACIÓ DES D'AMESTI EDUCACIÓ

L'EDUCACIÓ INFANTIL ESTÀ EN PERILL

Al País Valencià estem, durant aquest curs 2015-2016, vivint un pla experimental en educació, que ha estat en escolaritzar a infants de dos anys en trenta quatre escoles públiques. El Govern Valencià ho ha implantat sense cap consens i sense escoltar les veus dels professionals que estem dia a dia a peu d’aula.

En l’article número 7 de la Convenció Universal dels Drets de l’Infant cita: “Respectar els interessos, experiències i problemes ben diferenciats que afronten tots els infants petits és el punt de partida per a la realització dels seus drets en la fase inicial de la seua vida...”. Ens preguntem si en aquest nou experiment s’han tingut en compte els interessos dels menuts de dos anys, ja que trencar el primer cicle d’infantil i viure els primers passos en una escola gegant, en uns espais no adaptats a les seues necessitats i amb personal no preparat ni amb experiència per dur endavant aquesta idea experimental, no és la millor manera per desenvolupar les seues capacitats. Com viure experiències màgiques, com es viuen en algunes ecoletes infantils, que no guarderies, en un espai tan impersonal? Com poder botar un punt de partida tan important per dissenyar un programa que no mira ni pensa en els interessos dels infants? Als infants, se’ls està utilitzant com a objectes a conciliar i no com a subjectes a conciliar, és a dir, no volem una educació que entenga que els infants són objectes a guardar, sinó persones a educar. Aquesta etapa de la vida és la més important i condicionant per al desenvolupament holístic dels infants. La infància és present i és futur. Com, les polítiques educatives, sembla que desconeixen o deixen de banda la Convenció Universal dels Drets de l’Infant?

Sabem que aquesta terrible crisi, creada pels bancs i protegida pels governs, està fent un mal irreparable. Són molt preocupants i perilloses les últimes dades que ens arriben de la pobresa infantil al nostre Estat. Als últims tres anys, la pobresa infantil ha creiscut un 10%, sent un de cada tres xiquets pobres. És alarmant i molt trist!

Aquesta crisi no és excusa per crear aules de dos anys a les escoles per ajudar a les famílies que no tenen recursos. No seria més fàcil llevar les licitacions de les escoletes municipals, obrir les que estan tancades i fer projectes de qualitat per als nostres infants? Com cita en l’observació general número 7 de 2005 de l’article 23 de la Convenció Universal dels Drets de l’Infant: “Els Estats parts deuen garantir que les institucions, serveis i escoles infantils responsables de la primera infància s’ajusten a criteris de qualitat...” Com podem tindre o demanar qualitat si la primera pell de l’educació, segons Lorys Malaguzzi, com és l’espai, no és l’adequat ni el necessari per a l’infant?

Estem accelerant els temps i els ritmes dels infants, com diu Alfredo Hoyuelos al seu article “Los tiempos de la infancia”, “respectar els temps de maduració, de desenvolupament, dels instruments del fer i de l’entendre, de la plena, lenta, extravagant, lúcida i mutable emersió de les capacitats infantils, és una mesura de saviesa, biològica i cultural... En aquests moments estem en una època en la que el temps i els ritmes de les màquines i dels beneficis són models contraposats als temps humans, aleshores es fa necessari saber de quina part està la psicologia, la pedagogia i la cultura”.

A la societat, famílies i professionals de l’educació, ens va resultar un endarreriment important quan la llei de la LOGSE va fer que els xiquets de dotze anys passaren als instituts compartint espais i ritmes amb altres joves fins als divuit anys. Al dia d’avui encara ben bé no es sap com solucionar aquest fracàs, ja que és evident que les dades de fracàs escolar cada dia van en augment, creix el desinterés dels joves i la manca de reconeixement als seus drets com a infants que encara són, que se’ls ha tret del seu “entorn natural”, fan obviar les necessitats psíquiques, psicològiques i afectivo-socials que són essencials per al desenvolupament integral de les persones. Els estem accelerant els temps per precipitar-los al món adult.

I ara... estem fent el mateix al País Valencià. Posa’t en la pell i en l’ànima d’un infant de dos anys, arrosegat per la mà d’aquells adults que no els tenen en compte, a un macro espai impersonal, rebosant de gent, d’adults i infants fins als dotze anys on l’única reforma o canvi que es fa per acollir-los és modificar els horaris perquè no coincidisquen a l’hora del pati. Mai imaginaríem que infants de dos anys estigueren sotmesos a horaris, ritmes i cultura d’adults, sense poder garantir les seues necessitats i respectar la importantíssima cultura de la infància. És desconeixement? És mercantilisme? o és que el desconeixement du al mercantilisme?

Per assabentar a tots els lectors, des d’AMESTI EDUCACIÓ, volem donar-vos a conéixer què està passant a dia d’avui al País Valencià.

Des d’octubre de 2015 s’obrin trenta-quatre aules de dos anys en centres públics per tot el País Valencià. Sense haver finalitzat el curs i sense haver fet encara una avaluació pública de l’experiment, el Govern valencià ja ha pres la decisió que per al curs 16-17, obrirà unes vint aules més, fent un total de cinquanta-quatre aules experimentals per als infants de dos anys en escoles dissenyades i pensades, en el seu dia, per a infants de sis a dotze anys. Quins criteris s’han tingut en compte per fer una valoració tan positiva i decidir l’augment d’aules? Des de l’Associació de Mestres Grup de Treball per la Infància, pensem que l’única valoració que s’ha tingut en compte és donar resposta a les famílies més desfavorides per escolaritzar als seus infants gratuïtament, sense pensar que aquesta mesura es pot fer, principalment, respectant al tresor que és l’infant i dotant d’aquestes ajudes econòmiques a les famílies sense haver de traure als infants del seu entorn i espai natural com és l’escola infantil i la familia.

Amb aquestes mesures estem desmantellant l’educació infantil, els procesos naturals de la vida, la pertanyença a un col·lectiu i els equips de professionals que realitzem una tasca gens valorada. Com cita a l’observació general número set de 2005 en l’article 23 de la Convenció Universal dels Drets de l’Infant: “Treballar amb la primera infància hauria de ser valorat socialment i remunerat degudament, amb la finalitat d’atraure una força laboral d’homes i dones altament qualificada (...) que adopten pràctiques d’atenció, plans d’estudi i pedagogies adequades i centrades en l’infant, i que tinguen accés a recursos i recolçament professionals especialitzats...” Així que, una vegada més, diguem que l’Educació Infantil està en perill.

 

 

L’experiment, com deiem abans, a poc a poc va creixent. Curiosament no ha acabat encara el curs, quan les avaluacions són extraordinàries... però, en quins criteris? Qui avalua aquest experiment? Avaluen agents externs i independents politica i professionalment? Per què no són públics els criteris d’avaluació i els resultats? Per què tants moviments, associacions i professionals de l’educació infantil estem completament en contra d’aquest nou pla i no se’ns escolta? Per què repetim models educatius que sols porten a la divisió dels professionals de l’educació, a l’endarreriment i a la no cultura de la infància?

Podríem valorar encara millor aquest pla experimental si tinguérem l’oportunitat, com a ciutadans i professionals, de llegir el per què, com i amb quins criteris pedagògics, no sols es manté, sinó que s’amplia aquest experiment. És informació pública i està a l’abast de tothom quins són els models europeus educatius referits a la primera infància, com els de Suècia, Alemanya, Itàlia, entre d’altres, on en cap d’ells existeix la divisió ni la fragmentació dels cicles ni de l’etapa d’educació infantil.

Des d’AMESTI EDUCACIÓ ens preguntem si s’han tingut en compte en aquest pla, els pilars bàsics per aconseguir una educació infantil de qualitat:

-Qualitat de les relacions docents dins del claustre com a projecte de responsabilitat compartida.

-El dret a la identitat de l’infant. Com és l’infant que estem educant, com aprén, com viu, quins són els seus drets respecte a l’atenció, la cura, els vincles afectius i el reconeixement, en aquest cas, d’un infant de dos anys.

-L’organització d’espais, temps i materials han d’estar pensats i disposats per a respectar la seua identitat.

-Oferir contextos òptims que permeten experimentar i evolucionar en els procesos cognitius, motòrics, comunicatius, afectius, socials i psíquics, de coneixement i aprenentatge.

Com es cita en l’observació general número déneu de 2016 de l’article quaranta-nou de la Convenció Universal dels Drets de l’Infant: “Per aconseguir que la despesa pública contribuisca a la igualtat d’oportunitats, els Estats poden ser obligats a examinar i revisar les seues lleis, polítiques i programes per revertir situacions de desigualtat i per augmentar o canviar la prioritat de determinades dotacions públiques, o buscar la suficiència, eficacia, eficiència i equitat de la despesa. (...) Això significa que els Estats no tenen cap marge discrecional sobre si els agradaria complir amb aquesta obligació”. Aquesta observació, curiosament, és d’aquest mateix any, i al País Valencià, no s’està complint aquest important document que és la base perquè els nostres infants tinguen una educació de qualitat i un present d’oportunitats pensades en ells, en el que mereixen, en un món d’infants i no d’adults.

 

El lema d’AMESTI EDUCACIÓ, “Educar no és afegir, és ajudar a descobrir amb estima. És tindre el compromís de garantir el desenvolupament integral i harmònic dels infants, d’ensenyar nous camins per construir un present i un futur d’èxit, benestar i millora social”, és la nostra manera d’expressar l’estima per allò en el que més creguem i lluitem, els infants. Amb aquest nou experiment, on els infants tornen a ser, una vegada més, els més perjudicats i objectes de les mancances polítiques i socials del món dels adults, cridem al vent, juntem les veus amb moltes altres persones justes, sensibles i incondicionals davant l’educació infantil, per dir NO, per dir PAREU aquest error, escolteu i mireu amb ulls d’infant per saber que el present s’ha de cuidar, valorar i estimar per poder tindre un futur digne i esperançador.

AMESTI EDUCACIÓ

-----------------------------------------

----------------------------------------------------

ARTICLE SOBRE EL PRIMER MONOGRÀFIC DEL CURS D'EXPERTS EN EDUCACIÓ INFANTIL-3 AMESTI EDUCACIÓ.

Per Marisol Gimeno (participant en el Curs d'Experts en Educació Infantil-3)

 

VIDA,INFÀNCIA I ACCIÓ

 

RING RING!Em va sonar el despertador encara que jo ja portava una estona ben llarga imaginant i pensant, però... ràpid, ràpid he de desdejunar i vestir-me! És l’hora!! Per fi! Ja havia aplegat el dia! Quins nervis, quina curiositat, quineees ganes! Què serà el que em trobaré? Em resultarà tot tal i com espere? Com cada matí vaig desdejunar, em vaig vestir i…un moment he dit com cada matí? Volía dir com... un matí especial. No puc esperar més per conèixer als meus companys i companyes i per començar a viure aquesta experiència així doncs, vaig posar rumb aquesta aventura.

Quan vaig aplegar al centre cultural els nervis, la il·lusió  i la curiositat es varen triplicar, estava desitjant que aquest dia aplegara i a la fi em trobava allí. Vaig asseure a la cadira del saló d’actes, anava a donar inici el primer seminari d’aquest curs i portava com a títol “Vida, infància i acció” i jo estava expectant per saber, per veure, perquè tot començara. En un primer moment donàrem pas a les presentacions, ens vàrem definir un poc i explicàrem  per què estàvem allí. Finalitzada aquesta iniciació de curs, vàrem donar pas al gran protagonista del matí (com he dit abans tan especial) Miguel Ángel Santos Guerra, i ja no vaig poder pensar en res més, vaig donar ordre a tots els meus sentits i sobretot al meu pensament, que es quedaren oberts  de par en par perquè era necessari que recopilaren tota la informació possible de tot absolutament tot el que allí anava a succeir. Però, el que em va passar va ser molt diferent , va més enllà de tot açò i és que vaig connectar amb la passió que ell sentia quan ens parlava de  la importància de l’escolta, de la nostra tasca com a docents, de les expectatives i de tantes i tantes coses que allí vàrem compartir. Continuant amb el que deia i sense llevar importància als temes que vàrem tractar, vull destacar la manera que va tindre de transmetreu, i es que ho va fer amb el cor i aixì és com pense, que tot aplega. De cor a cor, molt proper, amb molt d’ amor i amb una passió que li brollava en cada cosa que deia.

Finalitzat el seminari, de camí a casa i amb un somriure d’orella a orella vaig pensar:”Nosaltres tenim els colors per a dibuixar una realitat educativa amb estima, amb passió, amb escolta” .

Gràcies Miguel Ángel perquè ens has omplit la motxilla d’esperança educativa, ens has mostrat que cada dia tenim una nova oportunitat de fer millor les coses a les aules , de posar la mirada amb optimisme, sensibilitat, amor, entusiasme.

Gràcies Amesti per un inici de curs tan potent, per tornar-me la il·lusió com quan era xiqueta i per brindar-me aquest regal meravellós com deia abans d’un matí tan especial.

Marisol Gimeno

València, 15 d'octubre de 2016

...................................

ARTICLE Sobre la incorporació de les aules de 2 anys a les escoles públiques del País Valencià. 

Conxa Delgado Amo (membre d’AMESTI educació)

Al País Valencià continuem parlant i comentant i debatent al voltant de la incorporació de les aules de 2 anys a les escoles públiques. Ens preocupa.

Que la infantesa ha d’estar cuidada, que ha de ser objecte prioritari de qualsevol política progressista ho tenim tothom molt clar. Sabem que les coses no s’han fet bé i que s’han fet massa ràpidament. Que els centres no estan adequats per a rebre, com es mereix, la gent menuda. I també, que el professorat, amb molt bona voluntat, ha assumit fer-se càrrec d’eixes aules. És veritat que algunes persones diuen que per mantindre la plaça en eixe escola, i serà veritat –estan en el seu dret-. El problema no és eixe. El problema és si eixe professorat està suficientment format per a poder assumir l’acolliment i educació dels xiquets i xiquetes de 2 anys.

La meua experiència personal i professional m’ha ensenyat que es pot fet molt bona i digna educació en pocs recursos. No estic en cap cas justificant la proposta de la Conselleria d’Educació però sí estic dient que el que és fonamental és que el professorat estiga ben format i això inclou ganes d’aprendre, ganes de fer, ganes de pensar i sobre tot passió pel que s’està fent.

Però també sé que els pares i mares tenen molt a dir: poden reivindicar el que, per dret, correspon als seus fills i filles; poden treballar per fer l’escola pública un lloc de trobada, un servei públic de veritat; poden acollir a les famílies  nouvingudes que s’incorporen a la nostra societat; inclòs podrien ajudar a millorar físicament molts dels espais en les pròpies escoles...

L’altre dia, amb una companya catalana, en un Seminari d'AMESTI, comentàvem la necessitat de mantindre les escoles 0-3 perquè en molts barris s’han convertit en veritables llocs de relació humana i social. I això cal mantindre’l. I té tota la raó, sols que ací al nostre País no tenim eixa xarxa d’escoles infantils públiques que tenen a Catalunya.  No ens van deixar viu el Patronat d’Escoles Infantils a la ciutat de València i això encara ho estem pagant. D’eixe Patronat encara queden unes molt poquetes escoletes que, no sent públiques, fan escola pública. Ací ens queda molt per fer. I tenim el que tenim. Així que pensem per on començar.

Com que supose que tothom estem d’acord en que l’ensenyament hauria de ser gratuït en totes les etapes educatives i, de moment, el que tenim ara és aquesta possibilitat, els nostres esforços haurien d’anar per argumentar i convèncer al nostre Conseller que la millor manera de fer escola pública és invertir. I jo començaria per invertir en FORMACIÓ DE PROFESSORAT RESPONSABLE DE LES AULES DE 2 ANYS DE LES ESCOLES PÚBLIQUES VALENCIANES. Fem possible que la parella educativa, tan reivindicada per a fer real una millor educació, siga l’estendard del treball en equip. Demostrem al món que del no res podem fer una escola digna. I això passa perquè s’escolte la veu de les mestres que, dia a dia, s’estan deixant la pell per fer una millor escola pública i que tenen clar que un aula de 2 anys no és Educació Infantil de Segon Cicle. No secundaritzem el primer cicle igual que primaritzàrem l’Educació Infantil de Segon Cicle!!!

 

Conxa Delgado i Amo

València, 16 de novembre de 2016

................................................

SÓC GUILLEM, TINC UN ANY I TRES MESOS, I DEMÀ SERÀ EL MEU PRIMER DIA A L’ESCOLA

Amb tan sols un any i tres mesos de vida, ja vos podeu ben bé imaginar que no tinc ni la més remota idea de què és una escola. Tot just acabe de descobrir que tinc dos cames i dos braços, que es menegen, de vegades quan jo vull, i d’altres, sembla que quan ells volen. D’escola, per ara no en tinc, ni tampoc sé què és, però, des de fa uns mesos, és la paraula que més repeteixen els meus pares. Per ara tan sols sé que hi trobaré a Vicky, la mestra que al juny ens va enviar una carta a casa, amb una foto seua que, des d’aleshores, penja de la meua habitació.

La carta, que em van llegir els meus pares en veu alta, deia més o menys així: “Benvolguda família, a partir del setembre començarem junts un nou curs, una nova aventura, un nou periple trepidant pels apassionants i irrepetibles primers anys de la vida, uns anys tan bonics com fugissers en què “tot està per fer i tot és possible”, metafòricament... i literalment. Xafarem bassals, ens dibuixarem cosquerelles de farina, trobarem el tresor de les tellines de la pescatera Pili, espigolarem creïlles i somriures, raonarem amb el caragol Serafí, i jugarem, jugarem i jugarem, sense regles, ni instruccions ni tauler, al son de la imaginació i del nostre anhel innat per a fer i desfer, per crear i recrear-nos, junts, feliços i rebels. Guillem, Empar i Enric, vos esperem! Una abraçada ben forta de la mestra Vicky”

El somriure es va dibuixar als llavis dels meus pares, i també en els meus, que, mentre em llegien la carta, però, havien començat a xarrotejar la meua sorpresa davant d’eixa carta que s’obria, i es tancava, s’obria, i es tancava, s’obria i es tancava, i s’obria, i s’obria, una vegada i una altra... a l’experimentació, a la imaginació i a la descoberta del món que tot just he començat a desempaperar. Un món del qual cada dia en descobrisc un racó més, amb els cinc sentits, sense presses i sense dreceres, paladejant-lo i enriquint-lo amb eixe món de mons que és la meua imaginació, la meua inexhaurible i màgica capacitat per fer d’allò que és, allò vull que siga. I ho vull fer amb la llibertat de dir, sentir, fer i ser: el tresor més gran que tinc i que no vull que ningú m’arrabasse.

Perquè no hi ha un sol camí, perquè n’hi ha tants com xiquets som al món; i perquè no hi ha una sola manera de comportar-se, aprendre, estimar, sentir o expressar-se: som xiquets, som bellament diversos, i així volem continuar sent.

No sé què deu ser allò de l’escola, però només sé, que no vull estar assegut a una cadira durant hores, no vull pintar només dins del cercle que m’hagen pautat, no vull que les pantalles m’emmirallen la realitat, no vull omplir fitxes absurdes, no vull que m’etiqueten, no vull que em comparen i es frustren si no sóc com voldrien, no vull que m’aclaparen amb ordres, no vull que li diguen a ma mare que ja sóc major per a mamar, no vull que em donen pressa a tothora i m’impedisquen parar-me a agafar eixa pedreta tan bonica que he trobat a terra, no vull que em lleven l’oportunitat d’aprendre les coses per mi mateix, no vull que facen créixer abans d’hora, no vull, al capdavall, que em furten el meu dret a ser qui ja sóc: un xiquet que vol ser escoltat, estimat i respectat; un xiquet que vol palpar, empastrar-se, cridar, pintar, ballar, anar descalç, riure, caure, embadalir-se, córrer... seguint la meua curiositat innata per experimentar i explorar, a foc lent i sense moderació. Un anhel que vosaltres, pares i mares, m’heu esperonat cada dia a satisfer, donant-me la confiança i l’estima que necessite per a gaudir del plaer de sentir-me capaç de fer les coses per mi mateix, de la tranquil·litat de poder desplegar totes les meues emocions i del goig de

compartir amb vosaltres totes les descobertes que ens regala aquest món que tot just acabe d’estrenar.

És per això que, ara que he de fer aquest pas tan gran com és anar per primera vegada a l’escola, vull que estigueu amb mi, els primers dies, les primeres setmanes o els primers mesos, segons com m’hi vaja trobant, tant vosaltres com jo. És tant el trasbals que em suposa! Un entorn on tot i tots em són encara desconeguts, i en un moment en què encara no puc expressar-vos amb paraules com em sent, i en què encara no puc entendre que tornareu després, perquè només habite l’ara i l’ací.

Començar el meu camí a l’escola és ara un salt al buit, però vosaltres, pares i mares, sou la meua xarxa. Una xarxa de seguretat i estima que vam començar a teixir quan tan sols sentia el batec del cor de la mare, la melodia que em nodria de vida dins de la panxa.
I d’aquest solo a la simfonia de batecs que componen la xarxa que, a poc a poc, hem anat engrandint amb els iaios, els tios, els amics o els veïns, i, a partir de demà, amb Anna, Librada, Vicky, Felicitat, Paco i Imma. I Mariví, i Amparo, i... la Bruixa de la Morera, i el mag Flautirorí, i la gallina Quiqueta, i el pirata Pata-xula... i Pili, la pescatera de Patraix, i el lloro Bartolo, de la Plaça, Nacho, del Cresol–... i tants altres companys de viatge amb qui, tant de bo, em puga omplir les butxaques d’un fum d’experiències i emocions compartides.

Abans que puga gaudir de totes aquestes experiències a l’Escoleta, però, cal que em senta com a casa al Trenet, i això arribarà després d’un temps –no sé si uns dies, setmanes o mesos–, no per a “adaptar-m’hi” –des de quan som els xiquet qui ens hem d’adaptar a l’escola? És l’escola qui s’ha d’”adaptar” a cadascun de nosaltres!– sinó per a sentir-me segur, reconegut, respectat i estimat a l’Escoleta. Fins que arribe aquest moment, vull estar al Trenet amb els meus pares, descobrint-ne cada racó i teixint les primeres complicitats amb els que seran per sempre els meus primers companys i els meus primers mestres. Aquells que al juny ens van enviar una carta convidant-nos a viatjar amb ells i que ara només voldríem que ens reberen amb una mirada que ens aculla, amb una orella que ens escolte i amb una mà que s’òbriga... al respecte, a la llibertat i a la confiança per a acompanyar-nos en la descoberta de nosaltres mateixos i del món –real i imaginari, extern i intern–, i per a fer-ho guiats per la nostra curiositat per fer i desfer, per crear i recrear-nos: al nostre ritme i a la nostra manera.

Escoleta El Trenet

Patraix (València)

ARTICLE DE L'ESCOLETA EL TRENET DE VALÈNCIA RESPECTE AL "MAL ANOMENAT" PERIODE D'ADAPTACIÓ

VIURE I DONAR VIDA: MESTRES INVISIBLES, MESTRES COMPROMESOS

Innovació Educativa: Altra mirada a la Formació Permanent. 

Pla de Formació i Desenvolupament Professional AMESTI EDUCACIÓ.

Ficada en comú i reflexió compartida al voltant del 1r trimestre del Curs 2016/2017

Pau Aleixandre Barreda (AMESTI EDUCACIÓ)

Hem arribat a la fi del primer trimestre del Pla de Formació i Desenvolupament Professional 2016/2017 donant continuïtat al cicle de la vida i aprofundint en els paradigmes amb el que començàrem el Curs: La Infància com a essència de la vida i els Docents com agents de transformació socioeducativa.

Quatre mesos intensos i enriquidors en els que hem compartit i viscut experiències educatives i humanes molt potents, que prolonguen els vincles ja generats i que han creat molts nous entre les persones participants, i ens fan créixer cada vegada més, tant individual, com professional i col·lectivament.

Així, aquest primer trimestre (que abarca les III Jornades d’Educació Infantil amb les que al mes de setembre donàrem la benvinguda al nou Curs, i els tres primers Seminaris del Curs d’Experts d’Educació Infantil-3 amb els que acomiadem el 2016), va encetar-se amb un clar punt de partida: la infància, i es desenvolupa mitjançant el fil conductor dels quatre elements de la natura (Aigua, Aire, Terra i Foc) -tal volta poc ortodoxe per als plans de formació continuada del professorat tradicionals, però que descriu i expressa l’essència comunitària d’AMESTI, i encarna i fonamenta totalment l’esperit de les accions formatives que portem a terme des de la nostra Associació Educativa-.

Per tant, el propòsit del plantejament per aquest primer trimestre del Curs, que alhora fa més gran l’espiral que porta ja dos cursos de vida evolucionant, ha segut per una banda, donar cobertura a totes les dimensions tant dels infants com de l’educació i les seues i els seus diversos professionals, i per altra, connectar amb el jo o l’essència de cada participant: “La transformació comença per un mateix”.

Parle, doncs, d’un procés que va des de dins cap a fora: una transformació que comença i es produeix a l’interior (consciència i creixement) i es desenvolupa i projecta a l’exterior (retorn/acció i expansió).

És a dir, des de l’experiència arriben noves oportunitats i des de la vivència personal i compartida neix la comprensió i la necessitat de transformar.

Així doncs, mitjançant aquesta tasca d’intervenció directa, que comença des d’un mateix i actua amb els més menuts i amb els diferents agents de la comunitat educativa, i que alhora possibilita i potencia tant conèixer a altres persones i generar diferents vincles amb elles, com reconèixer, sentir i aprendre de diferents realitats humanes i socials, invisibles tal volta als ulls d’un infant, és com veritablement podem crear una consciència social i humana, sensible, solidària i justa, que, mitjançant l’experiència, la formació i la prevenció de les desigualtats des de diferents àmbits, obri noves finestres d’oportunitats que generen i garantisquen el desenvolupament integral i harmònic dels infants, i, per suposat, de qualsevol persona.

És cert, que en aquest article es podria dedicar molt de temps a parlar dels percentatges i barems estadístics que emanen les avaluacions de cada acció formativa que hem realitzat (que per cert són excel·lents i es recullen a les Memòries respectives; pròximament disponibles a la web), o tal volta descriure i analitzar cadascuna d’elles.

Però en aquest cas, “simplement” vull provocar-vos, fer-nos repensar...

Fer un viatge des de l’interior cap a l’acció personal/professional/comunitària... Una proposta per mirar-te i mirar-nos als ulls, per mirar a l’infant des de la seua alçada, pel reconeixement, per la identitat, pels arrels, pel respecte... Per tot això que és AMESTI, per tot el que estem fent tu i jo...

Una proposta per parar tres minuts i pensar, i abraçar-te...

Ho recordes... Ho sents...

 

Doncs bé, en gratitud, com a resum de tot aquest procés i tanmateix com a punt de partida per començar el segon trimestre del Curs, us propose la següent lectura i, és clar, la posterior reflexió, debat, intercanvi i acció:

 

“Proverbi sufí del Tigre que creia ser ovella”

Traducció i adaptació: Pau Aleixandre Barreda

 

"A un lloc del món difícil de trobar, hi havia una tigressa embarassada que portava dies buscant menjar. Quan de sobte, des del cim d’una muntanya va albirar un ramat d'ovelles pastant a la soca del riu...

Sense gaire forces i convençuda de que era l’oportunitat de viure i donar vida, es va llançar cap a elles per caçar-les, però les ovelles, atemorides, van córrer per fugir.

La tigressa va aconseguir caçar a una, però amb l'esforç de la cursa, va haver de parar; doncs era el moment: anava a començar a donar a llum.

Feliçment i amb molt d’esforç aconseguí donar vida a un menut tigre, però dissortadament, esgotada i sense més forces, la tigressa va deixar de viure, va morir.

El menut tigre va néixer, i al temps tot tornava a estar “en pau”...

L’indefens tigre, que no sabia ni entenia res, de sobte es va veure envoltat per les ovelles, les quals desenvolupaven la seua vida com habitualment: pasturaven, belaven ...

Així, sense cap altre model de referència, el menut  tigre es va creure que era una ovella més i va ser alimentat i adoptat pel ramat.

És a dir, va començar a viure com una ovella, pasturava, deia "beeeee", parlava com elles, es queixava però no feia res... I així va seguir creixent fins a ser un tigre adolescent.

 

Al cau de la primavera, un bon matí solejat, des de la mateixa muntanya en la que un dia la seua mare va divisar el ramat, un tigre adult el va observar...

 

Malhumorat, indignat i sense donar crèdit al que veia, el tigre es preguntava com era possible aquest horrible espectacle: un tigre de mida considerable enmig d'un ramat, caminant junts com si tots foren ovelles...

-Com pot haver-hi un tigre tan pusil·lànime i anar caminant amb les ovelles menjant pastura?, va qüestionar-se el tigre.

 

Així que enfurismat es va llençar  a tota velocitat des de la muntanya cap a la vall del riu: Carreres, perill, temor... Totes les ovelles es van escapar, i el ja jove tigre també.

Finament, el tigre adult va caçar una ovella. Seguidament va agafar amb la boca al jove tigre i el va dur a la vora del riu, on una menuda llanura albergava un llac cristal·lí.

Atemorit, el tigre jove va pensar que arribava la seua fi, que se l’anaven a menjar...

Però ja a la riba del llac, el tigre vell el va fer mirar-se en l'aigua, donant-li, a més a més, un tros de carn d'ovella i obligant-lo a menjar.

El jove tigre va pensar que allò era canibalisme: Com s'anava a menjar a la seva pròpia germana?.

De fet, al principi no va ser del seu gust, però poc a poc es va adonar que allò no estava tan malament...

 

El tigre vell li va dir:

-"Ara vas a rugir", i va llançar un gran rugit mostrant-li’l amb la majestuositat i elegància com ho fan els tigres.

-"Ara rugeix tu", li va dir.

El jove tigre va llençar un soroll estrany, barreja de bel i rugit...

 

Es va passar així un bon temps fins que per fi va aconseguir llançar un grandiós rugit.

Per fi, sabia que era un Tigre".

 

Els sufís diuen que aquest rugit és el rugit d'un ésser humà que es dóna compte de qui és en realitat.

Tanmateix diuen els sufies que tots naixem tigres, però podem viure com ovelles...

Així, quan descobrim per a què hem nascut, podrem començar a viure i compartir la nostra veritable essència: és dir com a Tigres i Tigresses.

 

La societat actual està plena d'ovelles, que intenten encaminar-nos i/o es queixen però no fan res per sortir de la seva zona de confort i canviar la seva vida, per canviar el seu món...

 

I tu qui ets, tigre o ovella?

Pau Aleixandre i Barreda

València, 5 de desembre de 2016

  • Wix Facebook page
  • Twitter App Icon
  • Google+ App Icon

AMESTI EDUCACIÓ

és

 

Transmetre a la societat educativa un esperit renovador, creatiu, crític i just, basat en l'aprenentatge actiu, afectiu, experiencial, holístic, competencial i global de l'infant.

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now